RTVV Obituari. 1ª part.

“Què li pareix a vostè l’arribada del Canal Nou?” – va preguntar el periodista a un llaurador del Vinalopó Mitjà mentre regava el seu hort - “A mi molt bé. Tot el que siga bo per al camp...”, va respondre l’agricultor. L’home, que no havia vist més “carxofes” que les que ell mateix conreava, ni coneixia més canals que els de rec, va deixar bocabadat el periodista que no sabia si li estava prenent el pèl o anava amb segones.

Sense voler-ho, el camperol es va convertir en el testimoni estrella.

Era la tardor del 1989 i a Canal 9 s’estava preparant tot un seguit de vídeos amb l’opinió del valencians sobre  la nova televisió autonòmica,  per emetre’ls el dia de l’estrena prevista per al 9 d’octubre.

Poc abans, al setembre, havíem patit l’enèsim episodi de gota freda a la Comunitat i els primers equips ja havien gravat molt material audiovisual sobre les desfetes causades per la nostra capritxosa climatologia. Feien “nevera”. Començava així la història en betacam de tot un poble que mai s’havia mirat de prop al mirall.

Per primera vegada, una televisió mostrava amb detall la vida quotidiana dels valencians, des de Vinaròs al Pilar de la Horadada i ens podíem reconèixer en eixa geografia humana que parlava valencià amb accents multicolors. Amb l’apitxat de les Hortes, amb la dolçor cantarina de les comarques centrals, amb el trencaclosques de les llengües frontereres dels Vinalopós o amb el castellà “amurcianat” del Baix Segura.

Calia “fer país” d’un territori massa allargat que vivia d’esquenes a la seua pròpia història. Eixa havia de ser una de les titàniques tasques que donaven sentit a la creació d’una televisió autonòmica. Donar prestigi social a una llengua quasi clandestina que s’avergonyia de si mateixa només creuar la porta de casa era un altre gran far que guiava l’esperit del Canal 9 que jo vaig conèixer i estimar. Però n’hi havia més: ensenyar a amar la cultura autòctona, conèixer les recents institucions autonòmiques, posar-li cara al “Molt Honorable” i els seus consellers de torn...

Va ser una bona època per als periodistes. Només que saberes una mica de valencià, après o heretat, hi havia treball a manta. Per això estaven els lingüistes (treballadors claus en el naixement de Canal 9 i que han mort amb ell), per crear del no res un idioma tant a mig camí de tot que ningú s’hi reconeixia. D’això que en diuen valencià estàndar.

Jo recorde sessions telefòniques interminables amb el lingüista de torn per aprendre a pronunciar correctament la s sonora de casa i la e oberta d’audiència. És el que tenim els castellanoparlants,  que si ens trauen de les cinc vocals bàsiques no anem gaire lluny. Per això, abans que se m’oblide, vull agrair el treball que van fer amb mi eixos abnegats lingüistes per fer-me definitivament bilingüe. Jo he après a parlar i a escriure valencià amb Canal 9, que el Senyor tinga a la glòria.

Però un dia van arribar ells... (continuarà)